imatge de Michael Naples
En una tarda de setembre, en Quimet sortia de l'escola com cada dia ben cansat i amb la cartera plena de llibres. Feia poc que s'havien acabat les vacances i encara tenia moltes ganes de jugar, tot i ser un vailet molt espavilat i responsable per tenir només 12 anyets.
A la plaça de prop de casa seva, sempre era plena de canalla divertint-se. Allà hi passaven l'estona fins que els pares i/o els avis els cridaven a sopar. Només arribar tiraven la bossa al costat del banc blanc i sortien corrents darrera la pilota.
Així doncs quan va arribar-hi en Quimet, que era dels més petits, ja estaven tots jugant quan va arribar ell al banc, aquest era ple de bosses, de manera que va anar a deixar-la al següent banc, allà i va trobar un llibre, amb un aspecte desastrós, era molt vell i atrotinat.
Va agafar el llibre i va veure que estava escric a mà, en bolígraf i amb la lletra de diverses persones, això el va sorprendre i el va fullejar així una mica ràpid i va veure que hi havia unes desenes de pàgines escrites però la resta estava en blanc. Això el va sobtar però alhora el va encuriosir molt, així que es va asseure al banc i va començar a llegir des del principi.
Aquell llibre era una mica estrany, no era pas una història, i tampoc era un diari, era com una mena de recull de desitjos, anhels, peticions que es realitzaven, però de diverses persones i sense cap sentit les unes amb les altres.
Uns demanaven regals, altres diners, ... la vida eterna, poders per fer coses extraordinàries, però a mesura que avançava, cada canvi d'escriptura, demanava el mateix el mateix que l'anterior i moltes més coses. Així que en Quimet es va quedar una bona estona pensant, per esbrinar allò que realment volia la felicitat.... i després d'una pausa va escriure la meva i la de la meva família... però finalment va tatxar el que havia escrit i va afegir... tothom hauria de poder ser feliç, sense que la felicitat d'uns hagués de passar per sobre de la felicitat dels altres.
En acabar d'escriure aquella última frase, quan va fer el punt, el bolígraf va quedar suspès un moment en l'aire, sense que res l'aguantés i de sobte va caure inert sobre el llibre donant voltes fins a parar... llavors de sobte es va sentir una veu que crida a en Quimet... però en Quimet no hi era, havia desaparegut. Van passar setmanes, mesos i anys i en Quimet no va aparèixer mai més.
Hi ha una llegenda urbana que diu que en Quimet per la seva bondat i la seva curta edad, va ser convertit en divinitat per mirar de guiar-nos a tots per el bon camí.
FI.
A la plaça de prop de casa seva, sempre era plena de canalla divertint-se. Allà hi passaven l'estona fins que els pares i/o els avis els cridaven a sopar. Només arribar tiraven la bossa al costat del banc blanc i sortien corrents darrera la pilota.
Així doncs quan va arribar-hi en Quimet, que era dels més petits, ja estaven tots jugant quan va arribar ell al banc, aquest era ple de bosses, de manera que va anar a deixar-la al següent banc, allà i va trobar un llibre, amb un aspecte desastrós, era molt vell i atrotinat.
Va agafar el llibre i va veure que estava escric a mà, en bolígraf i amb la lletra de diverses persones, això el va sorprendre i el va fullejar així una mica ràpid i va veure que hi havia unes desenes de pàgines escrites però la resta estava en blanc. Això el va sobtar però alhora el va encuriosir molt, així que es va asseure al banc i va començar a llegir des del principi.
Aquell llibre era una mica estrany, no era pas una història, i tampoc era un diari, era com una mena de recull de desitjos, anhels, peticions que es realitzaven, però de diverses persones i sense cap sentit les unes amb les altres.
Uns demanaven regals, altres diners, ... la vida eterna, poders per fer coses extraordinàries, però a mesura que avançava, cada canvi d'escriptura, demanava el mateix el mateix que l'anterior i moltes més coses. Així que en Quimet es va quedar una bona estona pensant, per esbrinar allò que realment volia la felicitat.... i després d'una pausa va escriure la meva i la de la meva família... però finalment va tatxar el que havia escrit i va afegir... tothom hauria de poder ser feliç, sense que la felicitat d'uns hagués de passar per sobre de la felicitat dels altres.
En acabar d'escriure aquella última frase, quan va fer el punt, el bolígraf va quedar suspès un moment en l'aire, sense que res l'aguantés i de sobte va caure inert sobre el llibre donant voltes fins a parar... llavors de sobte es va sentir una veu que crida a en Quimet... però en Quimet no hi era, havia desaparegut. Van passar setmanes, mesos i anys i en Quimet no va aparèixer mai més.
Hi ha una llegenda urbana que diu que en Quimet per la seva bondat i la seva curta edad, va ser convertit en divinitat per mirar de guiar-nos a tots per el bon camí.
FI.
