Naturalesa

Un ocell de colors,

volteja pel meu jardí.



El crec un intrús,

que ve de guerra.



Amb pintures de combat,

i llarg bec amenaçador.



Pateixo pels meus capolls,

que estan a punt de florir.



Passen els dies,

i el jardí floreix.



Semblen joies

i no pas flors.



Cada dia les ha visitat,

festejant-les sens falta.



Lluny de pansir-se,

o ser devorades,



Ara fan més goig,

en la seva companyia.



Ocell fidel,

que els dona vida.

Trobant consol

Sona una cançó de bressol,

que em cantes en un vaivé relaxant,

com un nadó m'adormo, entre els teus braços,

braços consoladors de la meva ànima.



El meu cap reposa sobre els teus pits,

el seu batec constant m'hipnotitza,

la seva escalfor em reconforta,

mentre les teves carícies em desfan.



La felicitat m'envaeix el cos,

els somnis m'envaeixen la ment,

els desitjos m'envaeixen els dits,

i la passió se'm desborda pels llavis.



El meu cap alçat, ha trobat el teu,

el teu cap inclinat, ha trobat el meu,

dos llavis tendres i carnosos es troben,

a mig camí es besen apassionadament.



Les llàgrimes són assecades,

per els nostres càlids cors,

la seva fusió, evapora els maldecaps,

el petó ha aturat el temps.



Dolces mirades de complicitat,

tímids somriures de felicitat,

regna pau, harmonia i consol,

ara i sempre entre els teu braços.

Mercenari letal, de pa sucat amb oli

imatge de Michael Coy

Valent cavaller de negra armadura, altives plomes roges en el casc, ferma noblesa en el cor, i per emblema una taca en blanc, gravat en l'escut. Marques d'innombrables batalles l'adornen, osques victorioses malfereixen l'espasa. La solitud d'un mercenari sense causa sempre pesa. Vagabund entre contrades, castells hostils i gent desconfiada. En les posades reposa intranquil, daga en mà, i dones que escalfen el seu llit només l'instant necessari, per satisfer un cor fred i una passió desenfrenada. El seu aliment són gerres i gerres de bona cervesa, espumosa com cap altra, deixant-li la barba blanca a cada glopada, una mica de pa i alguna au rostida, acaben de compondre la seva dieta. El seu cavall blanc és l'enveja de cavallers més poderosos i més reconeguts, que ofereixen quantitats estrepitosament més elevades, que qualsevol de les tasques o empreses per les quals ha sigut contractat. Però el seu animal és sagrat, i no deixa ni acostar-se als mossos de quadra, ni perquè el raspallin, la cura de la seva muntura és exclusivitat del seu genet.

L'últim viatge l'ha deixat esgotat, sense forces, ni ànims. Va guanyar en la última batalla on va ser contractat. Va guanyar molts diners, molta reputació, molta fama i admiració, però hi va perdre molt, ho va perdre tot. En aquella acarnissada batalla s'hi va perdre ell mateix. Quan ets un mercenari, no pots tenir sentiments, ni honor, ni miraments. Has de ser dur com el ferro colat, i fred com un bloc de gel, res ni ningú ha de pertorbar la teva serenitat quan el caos et rodeja i regne la desesperació. La multitud clava estocades sense sentit, preses de la por, l'odi i un cúmul de sentiments que not deixa pensar. El temps en plena orgia de cops i corredisses, sembla aturar-se per als mercenaris, ells tenen la pausa necessària per pensar i actuar. I així era el nostre home, abans de que l'assetgessin els remordiments. Ja feia set mesos i no havia tornat a entrar en combat des de la seva última participació en la guerra. Una guerra entre dos mons de maneres de fer molt diferents, on els unia un sol afany, la Conquesta.

La conquesta com a objectiu, la conquesta com a finalitat, la conquesta per la simple conquesta, la conquesta sense motiu, sense excusa, la conquesta com aniquilació de qualsevol competència o rival. Per tant la guerra es forja sense honor ni regles, sense pietat ni compassió. El nostre cavaller desproveït de tota causa, emprèn un llarg viatge per retrobar el seu camí, la seva utilitat en aquest món, que actualment és falt de sentit.

...continurà o no ;P