...fins aquí he arribat!

Bé, suposo que tota etapa té el seu fi, doncs aquesta ha arribat al seu. Però està clar que ha existit... per tant no desapareixerà el bloc, romandrà aquí però inactiu, qui sap si mai necessitaré tornar o potser hi haurà algun/a melancòlic/a que decideixi rellegir alguna de les meves enormes tonteries aquí postejades.

Sort a tothom!

El llibre màgic

imatge de Michael Naples

En una tarda de setembre, en Quimet sortia de l'escola com cada dia ben cansat i amb la cartera plena de llibres. Feia poc que s'havien acabat les vacances i encara tenia moltes ganes de jugar, tot i ser un vailet molt espavilat i responsable per tenir només 12 anyets.

A la plaça de prop de casa seva, sempre era plena de canalla divertint-se. Allà hi passaven l'estona fins que els pares i/o els avis els cridaven a sopar. Només arribar tiraven la bossa al costat del banc blanc i sortien corrents darrera la pilota.
Així doncs quan va arribar-hi en Quimet, que era dels més petits, ja estaven tots jugant quan va arribar ell al banc, aquest era ple de bosses, de manera que va anar a deixar-la al següent banc, allà i va trobar un llibre, amb un aspecte desastrós, era molt vell i atrotinat.

Va agafar el llibre i va veure que estava escric a mà, en bolígraf i amb la lletra de diverses persones, això el va sorprendre i el va fullejar així una mica ràpid i va veure que hi havia unes desenes de pàgines escrites però la resta estava en blanc. Això el va sobtar però alhora el va encuriosir molt, així que es va asseure al banc i va començar a llegir des del principi.

Aquell llibre era una mica estrany, no era pas una història, i tampoc era un diari, era com una mena de recull de desitjos, anhels, peticions que es realitzaven, però de diverses persones i sense cap sentit les unes amb les altres.

Uns demanaven regals, altres diners, ... la vida eterna, poders per fer coses extraordinàries, però a mesura que avançava, cada canvi d'escriptura, demanava el mateix el mateix que l'anterior i moltes més coses. Així que en Quimet es va quedar una bona estona pensant, per esbrinar allò que realment volia la felicitat.... i després d'una pausa va escriure la meva i la de la meva família... però finalment va tatxar el que havia escrit i va afegir... tothom hauria de poder ser feliç, sense que la felicitat d'uns hagués de passar per sobre de la felicitat dels altres.

En acabar d'escriure aquella última frase, quan va fer el punt, el bolígraf va quedar suspès un moment en l'aire, sense que res l'aguantés i de sobte va caure inert sobre el llibre donant voltes fins a parar... llavors de sobte es va sentir una veu que crida a en Quimet... però en Quimet no hi era, havia desaparegut. Van passar setmanes, mesos i anys i en Quimet no va aparèixer mai més.

Hi ha una llegenda urbana que diu que en Quimet per la seva bondat i la seva curta edad, va ser convertit en divinitat per mirar de guiar-nos a tots per el bon camí.

FI.

Instantània

...click!
somriures, rialles, crits i bogeria.
...click!
escots, colors, barrets i fulards.
...click!
viatges, banderes, països i gent.
...click!
tristor, llàgrimes, pena i desil·lusió.
...click!
guapes, guapos, lleigs i lletges.
...click!
paisatges, paratges, retrats i panoràmiques.
...click!
tardor, fulles que cauen, primavera i capolls que s'obren.
...click!
hivern, tot cobert de neu, estiu i suor.
...click!
postes i sortides del sol, carícies, romanticisme i amor.
...click!
texans, minifaldilles, vestits i samarretes.
...click!
abraçades, ganyotes, petons i petonets.
...click!
gaudeix, capta el moment, fotografia i immortalitza!!!
...click!click!click!

FI

Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Crítiques angelicals


Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Quan li creixen les ales,
una persona li assignen,
per cuidar-la sempre
i protegir-la quan sigui necessari.

Recollons d'àngel,
el meu sembla despistat,
m'esquiva una hòstia
i en rebo dues més.

On ets? ...el crido,
sense esperar resposta,
fart de tant descuit
i amb ganes de reclamar.

Recollons d'àngel,
quin ensurt! aix,
se m'apareix de sobte
i em demanar què vull?.

Coi! doncs a tu et vull,
si més no les teves atencions,
tu ets el meu àngel de la guarda
i a vegades brilles per la teva absència.

Recollons d'àngel,
va i em diu egoista,
tots teniu àngel
i tu dels millors.

Tots teniu necessitats,
a vegades oposades,
els àngels hem de negociar
i algú ha de cedir.

Recollons d'àngel,
si té raó el podrit,
en el fons no em puc queixar
i a ell li he d'agrair.

M'esforçaré per treure-li feina,
així quan el necessiti de veritat,
podrà negociar amb més prioritat
i satisfer el meu problema.

Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Descobert el joc d'àngels,
només reso per tenir-ne un de guanyador,
la partida segueix avançant
i jo he decidit participar més.

Benaventurats els àngels!

Pintant la vida de colors.

Blanc i Negre. Aquesta serà la proposta per on començar. Blanc és el inici, quan encara hem de posar colors a la nostra vida. Negre és la fi, quan ja no serveix pintar-hi més colors perquè tampoc es veuran. Per sort la vida és com un quadern de notes en blanc, que espera que l’omplim de colors cada dia. Nou dia, nova pàgina en blanc, tot net per comença de nou. I algú pensarà ...i una merda la meva llibreta doncs té les planes ja plenes d’algun que altre color. I potser alguns la tinguin ja d’algun color ben viu dels que en donen alegria del fort que han pintat en els fulls anteriors. Per la mateixa raó alguns ja els tindran marcats de colors marrons i grisos foscos, és a dir de tristor i amargor. I Alguns potser hi tindran algun estrip que va fins al final del quadern, o alguns que en tinguin rascades només algunes pàgines. Això és irrecuperable, però sempre es podrà pintar algun trocet de la pàgina. I els que ja tenen pintades, sempre podran intentar de pintar menys fort per no deixar marques en la pàgina següent. Procureu pintar colors càlids a cada pàgina, encara que sigui fluixet i en una cantonada, però deixeu marca de la vostra esperança, perquè dia a dia la pugueu anar fent gran, i al final poder pintar un gran mural a tot color.

Brindo per haver pintat una pàgina de color, ...i espero pintar-ne moltes més!

Nit de tempesta

El llençol m'embolcalla, mentre em comprimeixo com una mongeta, i intento no marxar de la zona calenta del llit, el fred s'ha apoderat de la resta. El degoteig constant de la pluja era l'aliat del meu son. Junts m'havien endinsat en el món dels somnis, ara n'he sortit bruscament, el soroll del tro i l'incessant intermitent dels llampecs no em deixen dormir-me un altre cop. Desvetllat el meu cap no para de dona voltes, i no literalment, sinó a les cabòries que de dia a vegades aconsegueixo distreure. Llavors m'adormo del cansament quan sona el despertador.

AIXÍ... NO ES POT DESCANSAR!!!

Jejeje ho sé se, me'n va l'olla, però ja us agrada que em passi de tant en tant, oi? ;P

Camins encreuats

Imatge de Jenedy Paige

No et conec de res, però aquí et trobo. Em parles, però ja t'he escoltat. La teva veu és nova, però la conec de sempre. Camins encreuats. Sembla que la nostra direcció ja estar establerta i no és la mateixa. Miro com t'allunyes i giro al final del camí, quan et torno a trobar. Camins encreuats. Camino tranquil, encara que ens separem sé que et tornaré a trobar. I Així és, ens trobem i ens destrobem forces vegades. Camins encreuats. De sobte ens tornem a creuar, però aquest cop el camí encara no es separa. Tampoc és el mateix, però arribo a tocar-te si estiro el braç. I tu fas el mateix tímidament. Camins encreuats. Ara cal unir les nostres mans, per unir els nostres camins. Camins encreuats.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Núvol gris era una noia alta d'una tribu de l'interior. Una llarga trena adornava la seva esquena. Una gota sortia de la punta de la trena, provocant un petit pessigolleig que li recorria tota l'esquena. Quan la gota va arriba al final de l'esquena, va balancejar uns segons i va caure a terra. Allà al costat de la petita cascada la tranquil·litat era absoluta L'únic soroll era la fúria de l'aigua saltant roca avall, per seguir el seu curs riu enllà. De seguida es va tapar amb els quatre draps esparracats que duia i es va endinsar entre els arbres en busca del seu poblat.

Abans d'arribar al poblat s'havia de creuar una gran esplanada, va ser allà on es va creuar amb Fletxa trencada un noi de la seva tribú pocs anys més gran que ella. Un noi solitari, més aviat poc hàbil i d'aquí el nom de Fletxa trencada. Noms que esposaven quan els nens entraven en l'edat de ser guerrers. Així doncs poques tasques li assignaven, deixant-lo sempre de banda.

Però aquest cop tenia un objectiu. Demostrar-se a si mateix que era capaç de fer tot allò que es proposés. Així que després de meditar-ho molt ho va decidir.

Per aquells vorals hi voltava un cavall salvatge d'un color negre molt brillant, insòlit per aquelles terres, amb un mal geni igualment insòlit, no hi havia ningú de la tribú capaç de domar-lo, és més tothom que ho havia intentat havia sortit amb alguna lesió o altra. Era un cavall de dimensions desmesurades, així que ja ningú intentava, era un més de la tribu, Cavall desbocat. Els seguia en totes les seves caceres a cavall, però ningú era capaç de muntar-lo.

Fletxa trencada va decidir que ell muntaria a Cavall desbocat. En aquell instant el noi estava just al costat del cavall acariciant-lo, quan Núvol gris sortia del bosc i es va quedar paralitzada, atemorida i patint per Fletxa trencada, un noi en el que no havia pensat mai abans. L'escena va durar uns quants minuts. Mentre Fletxa trencada tranquil·litzava el cavall, Núvol gris s'acostava cautelosament, de sobte es van creuar les mirades i l'acció va canviar, ara qui admirava l'escena era Cavall desbocat, qui va acostar-se lentament al noi mentre mirava la noia atemorida, llavors Fletxa trencada va pujar al llom de l'enorme cavall i aquest va deixar fer, sense oposar cap tipus de resistència, el noi va estirar la mà a la dolça Núvol gris, mentre Cavall desbocat va agenollar-se dòcilment per facilita la muntura de la noia. Després d'unes llargues voltes pel prat, es van dirigir allà on es trobava la seva tribú.

En arribar-hi, van passar cavalcant entre les tendes del poblat i van parar-se en la del cap de la tribú, Allà el noi va fer un reverencia i la noia tota ruboritzada va saludar i va abaixar el cap. Llavors van emprendre la marxa sense parar en direcció a les muntanyes rocoses.

més música

...alguna cançoneta més!

Foradet musical

3 cançonetes per guadir.

Post 100

Terra de foc

Imatge de Nancy Eckels


Terra de foc,

rogenc espectacle,

a primera vista,

el cel boirós

i per damunt núvols espessos.



Desert roent,

la sorra s'evapora,

com camps florits,

plens de columnes de fum

i visibilitat casi nul·la.



Dues ombres deambulen,

van amunt i avall,

recorrent continents misteriosos,

passa darrera passa,

disminueixen el seu volum



Són dues gotes d'aigua,

amb la calor es fonen,

un sol liquid les uneix,

aviat desapareixen,

juntes han mort.



Terra de foc,

cruel amb els foresters,

enigmàtic planeta,

univers immens,

capritxos dels destí.

1 ANY

Avui fa un anyet que vaig tenir l'esbojarrada idea de crear un bloc, com si jo tingués quelcom a dir, o a algú interessessin les meves paraules. I al llarg del temps amb més o menys assiduïtat, s'ha demostrat que hi havia coses a dir i gent per escoltar-les, i a més disposades a participar i enriquir el meu bloc. Moltes gràcies a tots vosaltres. I espero poder escriure més sovint, que últimament ho tinc una mica abandonat.

Salut, ànims i molta felicitat per a tothom!!!

Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Aquella foto de l'àvia, quan era jove, era la única que tenia. L'únic record material que en quedava. Feia molts anys que ens varem haver de separar i ara mirava de seguir-ne el rastre. No sé pas si serà viva encara, però m'agradaria saber que en va ser d'ella.

Així va començar la meva recerca. Si més no el propòsit per fer-la, perquè la veritat és que no sabia per on començar. Tot va començar quan la família passava per grans problemes econòmics, i la meva àvia que ja era viuda, va decidir vendre tot el que tenia per donar-ho als meus pares, perquè poguessin tirar endavant mentre ella marxava a l'estranger, a França d'allà on provenia la seva família. Així, és com es van conèixer els meus avis?? doncs sí, el dia de la foto a St. Petersburg la meva àvia hi era de vacances amb la familia, i el meu avi hi havia anat per feina, ja que ell era nascut a Olot, i els seu pares volien que tingués un futur prometedor, ja que era un noi amb moltes capacitats.

De manera, que la primera opció i la més fàcil seria preguntar què més en sabien els meus familiars més directes. Després d'uns quants dies d'investigació i de moltes converses inertes, tot el que vaig trobar van ser negatives i històries inconnexes i força contradictòries, el que em va fer pensar que hi havia alguna cosa estranya en tot allò. La història de la meva àvia seria més difícil de reconstruir del que en un principi hauria esperat.

I com sempre, en el pitjor moment, tot es complica, i a la feina va haver-hi uns merders impressionants que em van tenir apart un mes i mig ben bó atrapat i havent apartat el tema de la meva àvia i just quan semblava que a la feina s'acostaven bons aires, vaig rebre una carta, amb remitent francès, no sé perquè uns calfreds em van recórrer tot el cos, augurava males notícies, així que no vaig obrir la carta fins arribar a casa. Un cop allà em vaig servir una copa de bourbon, vaig seure a la taula del despatx, vaig agafar l'obrecartes, i zass!! la vaig obrir d'un cop sec, tant que va saltar el que hi havia en el seu interior, damunt de la taula, em vaig fixar que era una nova foto de la meva àvia molt semblant a la primera, però aquesta molt més desgastada, la vaig agafar i la vaig mirar melacòlicament, quan no sé que em va portar a girar la foto, però fos el que fos, allà hi havia un missatge que deia, '...en 10 dies seré aquí'.

He passat uns dies horribles i plens de nervis, serà la meva àvia de veritat, algú que la coneix... les preguntes eren infinites... avui es compleixen els 10 dies...

FI.

Vistes al mar

Imatge de Debbie Miller

La mirada ressegueix la línia de la costa, des de sota els peus, fins al llunyà horitzó. Les ones que es veuen en el mar, no alteren la tranquil·litat que es viu a terra. Dolça companyia i vent emprenyador. Els colors es difuminen i les formes canvien, el que és una gran vista, mica a mica es transforma, i aviat, deixa la realitat per convertir-se en un quadre de fantasia. Un quadre, que queda gravat en la memòria, vistes al mar, d'un diumenge gris, que omple de colors un record més. Instants després la mirada es desvia, per emmarcar noves vistes i nous records.

Sota els efectes de la lluna...

imatge de Johanna Bohoy

La lluna es reflecteix en el mar com si fos el seu mirall, és molt presumida i si mirarà tota la nit. A mi la incertesa m'atrapa. Assegut a la sorra, amb el peus enterrats, em disposo a contemplar la presumida lluna, tant tímida ella que només surt a veure el sol de lluny, mai li diu res, ella només observa, i es observada. I aquesta nit, jo no pararé d'observar-la. Ella que té algun poder misteriós, ella que fa pujar i baixar la marea segons la seva voluntat, ella que brilla sense tenir llum pròpia, ella que enamora sense ser cupido, ella que atrau gent d'un altre planeta, ella que no es cansa de voltar. Avui descobriré el seu poder, perquè necessito dominar la marea que m'arrossega, perquè és hora que brilli per damunt de la terra, perquè he d'enamorar, perquè he d'atraure gent a la meva òrbita, perquè de he voltar sense parar. Passen les hores, els ulls em pesen, i finalment la sorra acull el meu dolç son...

Vacances

La claror comença a despuntar per la finestra de la casa de la platja. La brisa fresca de la nit passada comença amainar. Les cortines ja no ondulen. El llençol comença a fer nosa, descobrint la teva nuesa a cada moviment inquiet sobre el gran llit rodó. Capritx de joventut, després de veure aquella gran pel·lícula. Era evident, després d'allò, que ella havia de tenir un llit com aquell. On les fantasies es feien realitat, només veient el llit rodar. Va donar una volta més, es va aixecar, estava un pèl suada, i una gota li va recórrer des de l'aixella fins al maluc, tot resseguint les seves marcades corbes, i posant-li la pell de gallina i els mugrons erectes en un sol instant. La set l'envaeix, s'acosta a la nevera i en treu la gerra de suc de taronja natural exprimida fins la última gota. L'ànsia la fa beure amb presses, cada glopada rep més líquid del que necessita i el que sobre surt per entre les comissures d'aquells llavis carnosos i humits. Aquest cop el regalim arriba fins més avall del melic, en ple territori de venus, on una petita mata de pèl ben arreglada absorbeix qualsevol rierol que li arriba. Ara ja no importa, la dutxa d'aigua freda esborra tot rastre. Agafes la tovallola t'eixugues i et dirigeixes al porxo de l'entrada , on t'espera la teva butaca preferida. Aquella de palla, amb aquella fresca tela de fil blanca, on hi trobes repòs durant els matins calorosos d'estiu. Allà nua i fent la lectura de les teves novel·les preferides, d'intriga, investigacions i detectius malhumorats i ressentits, però amb grans dots per l'aparellament de les seves abundants clients. Sort que no passa mai ningú per allà i pots estar tal i com vas arribar aquest món, de fet tampoc t'importaria si et veiés algú perquè estàs absorta gaudint d'aquests moments. La lectura és amena però l'arribada d'aquell nou personatge en la teva lectura, ha fet que t'aturessis i miressis a l'horitzó. Allà on veus passar barquetes i velers que no paren de navegar. Ara els teus pensaments es desvien de la novel·la, el llibre queda recolzat en la teva cama, que bellugar penjant del recolze braços de la butaca. La descripció d'aquest nou mascle literari, t'ha portat al record del teu home. Jo. Comences recordant les nostres histories y acabes desitjant que fos allà, amb tu, penedint-te de no haver-me convidat. Agafes el telèfon mòbil per trucar-me, em busques a l'agenda, el selecciones, però t'envaeixen els dubtes. Passes un bona estona amb els ulls tancats pensant què fer. La son pesa i et quedes dormida, ajaguda al tro de palla, amb les cames creuades, el llibre tapant les teves vergonyes, encara que jo penso que no tens res de què avergonyir-te, i el mòbil a la mà recolzada sobre el llibre. De sobte un sospir, provoca un lleuger moviment que fa que premis el boto de trucar. Sí, hi havia el meu número marcat, mentre tu dorms ingènuament. Rebo la teva trucada, sona un ring i després un altre.

Fi.

Composició del dia

La cançó del dia

A&D

Descripció

... més FOTOiXOP

Jugant amb el FOTOiXOP

Auto-Publicitat

Una noia. Un cavall. Una història en comú.

La natura m'envolta, jo camino a quatre potes, quan sento l'aigua del rierol i m'hi apropo.

Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.

No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.

No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.

Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.

Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?

De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...

...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!

...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...

Fi.

Guspires que trenquen la foscor

Aquesta és la sensació que té algú que s'ha tornat cec? que per molt que miri, no hi veu? la negror m'atemoreix, no sé què fer, si faig un pas endavant, on l'estic posant? ho he de fer a poc a poc per no fer-me mal, però tinc molta pressa per sortir d'aquí, per veure la llum, per tornar-hi a veure.

[silenci]

Ja està he fet un pas, no ha passat res, no hi ha claror, però tampoc he caigut, puc seguir endavant, però tot i la nova confiança no puc avançar endavant, sense tenir cura, perquè l'obstacle es pot trobar sempre davant meu, i com que no hi veig per adonar-me'n, he de ser molt més curós .

[silenci]

Porto ja varies passes, no sé si vaig en la direcció correcta, però noto que quelcom es belluga al voltant dels meus ulls, sembla que la opressió de la foscor disminueixi a cada passa, tot es negre però ara amb cada moviment aconsegueixo veure una guspira de llum encegadora.

[silenci]

De sobte el blanc es menja al negre, i poc a poc, el mirar donar per fruït veure-hi, no sóc cec, no tinc els ulls danyats, només era algun objecte o persona que em tapava el meu camp de visió, però no importa ara que hi veig, per fi m'ha caigut la vena que em tapava els ulls.

[alegria]

Dona de rosa i vestit a ratlles

Pell rosada, olors fortes del seu perfum natural, dona de mar, salada i tot de turbulències pels sentis d'aquell o aquella qui gosi jugar amb ella, tots l'admiren però no tots s'atreveixen a tocar-la. És considerada cosa fina, però n'hi ha que no els importa embrutar-se amb ella, a casa, al restaurant o vora la platja, inclús mar en dins. També diuen que és dona de sexe, passa de l'amor, si més no li atribueixen qualitats suficients per despertar-ne les ganes en un sol moment, a qualsevol que la miri, ja sigui home o dona. Sempre disposada a quedar-se nua, però no sense abans treure's la roba a poc a poc amb l'ajuda del seu acompanyant, deixant de banda el seu vestit a ratlles fet a miques, en aquestes alçades del joc, desperta la passió , la imaginació, a qui la prova, la tasta, deixant-li el deliri a la boca i un pessigolleig en el cos sencer ...mmmhhh! m'encanta la gamba! I aquestes cares? en què coi pensàveu? Malpensats i d'imaginació fàcil, sou una colla de trapelles.

Tu, hi aniries?

Imatge de Connie Chadwell

M'arriba una nota, desconec la lletra, però reconec la teva escriptura. No sé qui ets i ja ho sé tot sobre tu. Tot el que em cal saber. Dedueixo que tu sí em coneixes, sinó seria molt arriscat enviar una nota a un complet desconegut, almenys m'has d'haver observat alguns dies, o ho hauries d'haver fet. O potser ets intrèpida, agosarada ... i massa confiada, fregant l'estupidesa . Estàs a punt de conèixer al dimoni en persona, i la culpa només és teva. O potser tindràs sort i coneixeràs un àngel, el teu àngel de la guarda, ets una dona de sort? ...sí, segur que sí, coneixe'm serà una experiència única en la teva vida, potser la millor... potser la pitjor, però no et deixaré indiferent, no deixo a ningú indiferent, t'asseguro que sempre em recordaràs. Records dolços o amargs? Qui sap?! Mai una nota m'havia intrigat tant. El cor se m'accelera. Finalment reacciono.

Quants pensaments en un sol instant i només he llegit: ' A les 9:00 PM a la barra del restaurant de la cantonada, portaré un vestit negre que t'encantarà i una flor vermella en el meu recollit.' firmat: '...la teva flor' i al costat la marca dels teus llavis d'un morat intens, re-segueixo amb el dit index el relleu del teu beset, el pintallavis encara és fresc. El perfum de la nota també m'embriaga. Ja m'has captivat!!!

He decidit que em presentaré a l'emboscada, tanta valentia mereix una recompensa, a expenses del resultat final.

Crim inadvertit

Nit de tenebres,

camí desconegut,

sons intrigants,

nerviosisme a l'ambient.



Ni la lluna fa de guia,

ni els estels brillen,

faroles trancades,

la foscor regne.



De sobte unes passes,

sonen darrere,

ressò de les meves,

m'esgarrifo.



Corredisses sense sentit,

estic perdut,

no sé on paro,

esbufego.



Els batecs del cor,

tronen la meva intranquil·litat,

escolto...ara només silenci,

m'assereno.



Una punxada profunda,

sense esperar la punyalada,

l'acer em crema per dins,

mentre em brolla la sang.



El riu no para,

la vida s'escapa,

navegant fora de mi,

a gran velocitat.



Un crit ofegat,

un crim inadvertit,

una nit morta

i un cadàver en un toll roig.

Passió

Imatge de M.Collier

Somriures intermitents,

mirada perduda,

assegut davant el piano,

un dit, una tecla, una nota.



Silenci, pausa,

m'incorporo,

col·loco l'altre mà,

un dit, una tecla, una nota.



Ara ja no paro,

encadeno notes,

no desentonen,

un dit, una tecla, una nota.



Una composició neix,

jo m'animo,

tot el meu cos es belluga,

un dit, una tecla, una nota.



Tot a una,

sóc pres per la passió,

ballo assegut al piano,

un dit, una tecla, una nota.



Res m'envolta,

i tot és present,

quin deliri,

un dit, una tecla, una nota.



El temps oscil·la,

no sé si endavant,

o potser enrere,

un dit, una tecla, una nota.



Dits entumits,

ment en blanc,

poso el fre,

un dit, una tecla, una nota.



Tot ha acabat,

estic cansat,

ja no danso,

ressò de l'ultima nota.

Foradet al bany

Imatge de Daniel Peci

L'aigua et cau esquena avall. El soroll de la dutxa fa que no sentis la meva arribada. La humitat entela els vidres. L'espuma del sabó t'envolta. L'esponja et recórrer tot el cos, a poc a poc, i més ràpid, ara suau i ara raspa. Sospirs o gemecs denoten la teva tranquil·litat, un bany renovador. Tant necessari com agradable, després del teu constant cansament. Ara si que m'has vist però fas veure com si no... a què jugues? moviments oscil·lants, fregues sensuals, mmm... no ho sé, però m'agrada el que veig, et recolzes contra la paret... tens els ulls tancats.. de sobte els obres, em mires amb desig, alegria i ...amor, aixeques lentament el braç, m'assenyales i m'indiques que m'acosti amb el moviment del teu dit index. M'ajupo per treure'm les sabates i aprofites per arrancar-me la samarreta, els pantalons volen i a mi ja em mullen les gotes incessants de la dutxa, si l'aigua és freda, ni es nota, perquè la nostra passió l'evapora immediatament, comencem a petonejar-nos presos pel frenesí, sexe i amor, amor i sexe, i tot ben mullat!

Au! nens a dormir ;P

9 mesos

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.

Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.

En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.

Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.

No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.

Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.

Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...

Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.

Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.

FI.

Naturalesa

Un ocell de colors,

volteja pel meu jardí.



El crec un intrús,

que ve de guerra.



Amb pintures de combat,

i llarg bec amenaçador.



Pateixo pels meus capolls,

que estan a punt de florir.



Passen els dies,

i el jardí floreix.



Semblen joies

i no pas flors.



Cada dia les ha visitat,

festejant-les sens falta.



Lluny de pansir-se,

o ser devorades,



Ara fan més goig,

en la seva companyia.



Ocell fidel,

que els dona vida.

Trobant consol

Sona una cançó de bressol,

que em cantes en un vaivé relaxant,

com un nadó m'adormo, entre els teus braços,

braços consoladors de la meva ànima.



El meu cap reposa sobre els teus pits,

el seu batec constant m'hipnotitza,

la seva escalfor em reconforta,

mentre les teves carícies em desfan.



La felicitat m'envaeix el cos,

els somnis m'envaeixen la ment,

els desitjos m'envaeixen els dits,

i la passió se'm desborda pels llavis.



El meu cap alçat, ha trobat el teu,

el teu cap inclinat, ha trobat el meu,

dos llavis tendres i carnosos es troben,

a mig camí es besen apassionadament.



Les llàgrimes són assecades,

per els nostres càlids cors,

la seva fusió, evapora els maldecaps,

el petó ha aturat el temps.



Dolces mirades de complicitat,

tímids somriures de felicitat,

regna pau, harmonia i consol,

ara i sempre entre els teu braços.

Mercenari letal, de pa sucat amb oli

imatge de Michael Coy

Valent cavaller de negra armadura, altives plomes roges en el casc, ferma noblesa en el cor, i per emblema una taca en blanc, gravat en l'escut. Marques d'innombrables batalles l'adornen, osques victorioses malfereixen l'espasa. La solitud d'un mercenari sense causa sempre pesa. Vagabund entre contrades, castells hostils i gent desconfiada. En les posades reposa intranquil, daga en mà, i dones que escalfen el seu llit només l'instant necessari, per satisfer un cor fred i una passió desenfrenada. El seu aliment són gerres i gerres de bona cervesa, espumosa com cap altra, deixant-li la barba blanca a cada glopada, una mica de pa i alguna au rostida, acaben de compondre la seva dieta. El seu cavall blanc és l'enveja de cavallers més poderosos i més reconeguts, que ofereixen quantitats estrepitosament més elevades, que qualsevol de les tasques o empreses per les quals ha sigut contractat. Però el seu animal és sagrat, i no deixa ni acostar-se als mossos de quadra, ni perquè el raspallin, la cura de la seva muntura és exclusivitat del seu genet.

L'últim viatge l'ha deixat esgotat, sense forces, ni ànims. Va guanyar en la última batalla on va ser contractat. Va guanyar molts diners, molta reputació, molta fama i admiració, però hi va perdre molt, ho va perdre tot. En aquella acarnissada batalla s'hi va perdre ell mateix. Quan ets un mercenari, no pots tenir sentiments, ni honor, ni miraments. Has de ser dur com el ferro colat, i fred com un bloc de gel, res ni ningú ha de pertorbar la teva serenitat quan el caos et rodeja i regne la desesperació. La multitud clava estocades sense sentit, preses de la por, l'odi i un cúmul de sentiments que not deixa pensar. El temps en plena orgia de cops i corredisses, sembla aturar-se per als mercenaris, ells tenen la pausa necessària per pensar i actuar. I així era el nostre home, abans de que l'assetgessin els remordiments. Ja feia set mesos i no havia tornat a entrar en combat des de la seva última participació en la guerra. Una guerra entre dos mons de maneres de fer molt diferents, on els unia un sol afany, la Conquesta.

La conquesta com a objectiu, la conquesta com a finalitat, la conquesta per la simple conquesta, la conquesta sense motiu, sense excusa, la conquesta com aniquilació de qualsevol competència o rival. Per tant la guerra es forja sense honor ni regles, sense pietat ni compassió. El nostre cavaller desproveït de tota causa, emprèn un llarg viatge per retrobar el seu camí, la seva utilitat en aquest món, que actualment és falt de sentit.

...continurà o no ;P

Perdut en alguna immensitat

Camp d'altes espigues,

m'envolten fins l'horitzó.

Un sol que bat les pedres,

asseca la gebrada.

M'endinso en les seves profunditats,

les olors em captiven,

els colors em sedueixen

i la vegetació em devora.

Tot creix al meu voltant,

deixant-me petit i insignificant.

El zumzeig d'una abella,

atrau la meva atenció.

Les acrobàcies d'una papallona,

la tornen a desviar.

La natura viu,

mentre jo camino.

Estic perdut,

perdut en alguna immensitat,

que m'alberga uns instants.

Una claror enlluernadora,

omple el cel de no color,

aviat baixa i s'apodera de tot,

llavors torno a la realitat.

Somnis d'estiu

Somnis d'estiu,

a la platja, vora a l'aigua.


Nit de Sant Joan,

petards que exploten,

fogueres que cremen,

a la platja, vora a l'aigua.



Llums, colors,

sorolls, espetecs,

crits i rialles,

a la platja, vora a l'aigua.



Tu i jo, la resta de gent,

sóc al teu costat, molt a prop,

un moviment marcarà la nit,

a la platja, vora a l'aigua.



Dues mans s'agafen,

caminen descalces,

per la sorra mullada,

a la platja, vora l'aigua.



Ara s'aturen, es miren,

ara s'abracen ben fort,

escalfant els seus cors,

a la platja, vora a l'aigua.



La nit s'acaba, se'n va,

és la més curta de l'any,

quina llàstima, no ho vull,

a la platja, vora a l'aigua.



Surt el sol ràpidament,

records de la gran nit,

un petó de pel·lícula,

a la platja, vora a l'aigua.



Una nit inoblidable,

una nit per sempre,

sentiments a flor de pell,

a la platja, vora a l'aigua.



Records gravats amb foc,

focs d'una nit màgica,

nit de Sant Joan,

a la platja, vora a l'aigua.



Somnis d'estiu,

a la platja, vora a l'aigua.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.



Caminant damunt un mar de boira.

Al cim de la muntanya, em trobo, amb el meu millor vestit, aquest vent espantós encara no s’endut el meu barret. Et busco, vas dir que anaves al cel, ara hi sóc a prop i no respons a la meva cerca, estic caminant damunt un mar de boira, una boira infinita, ja no distingeixo núvols, de neu, boira, de ceguera, la muntanya real, de la porta imaginària al cel .

No hi ets, ho sé perquè et trobo a faltar, perquè el meu món ja no és el que era. Estic caminant damunt un mar de boira, sense barret, ara ja l’he perdut, com abans et vaig perdre a tu, despentinat, desorientat i sense tu, començo a fer pena, l’americana ja em penja i els pantalons són plens d’estrips. Et busco, et cerco i no et trobo. Vas dir que series al cel. Treu el cap i saluda’m collons!!!

M’assec a les rocoses, ostia! ho passo fatal, però aquesta vista és increïble, si això no és el cel, i no ho és perquè tu no hi ets, ja no sé on buscar-te, de fet vas demanar-me que no ho fés, que allà on anaves no podia seguir-te. Potser mai més et trobaré, però havia de fer aquest viatge, per tu, per mi, per saber que allà on estas no hi puc anar, però ara et puc recordar, fins i tot plorar, caminant damunt un mar de boira, et noto al meu costat.

FI.

Fastfood casolà

Imatge de Oriana Kacicek

Hola, la meva recent estrenada independència, es baralla per la supervivència, però sempre amb una mica d'elegància jeje, però sense perdre el temps tampoc, aquí va el fastfood casolà, que no tot ha de ser menjar porqueria per falta de temps:

-truita de patates 'chips'

-bikini baix en calories

-rollets de pernil i formatge

-amanides-entremès al gust

-torrada gratinada al gust

-la flor de fruita (postres)

Sona bé? ...doncs apa llegiu i proveu les mini-receptes, i ja em direu que tal anat.


truita de patates 'chips':

estris: una paella
ingredients: 1 o 2 ou/s i una bossa de patates 'chips', les que ens agradin més.
procediment: es bat el/s ou/s, es trinxen les patates, segons la quantitat que en volguem, s'evoquen les patates amb l'ou, es remena i es tira a la paella quan l'oli ja és calent, la cocció dependrà dels paladars, és a dir, segons ens agradi, més o menys liquida. Servir i jala ;)

nota: no cal salar si les patates son de les que ja n'hi abunda.


bikini, baix en calories:

estris: torradora i microones
ingredients: pa de motlle, pernil dolç i formatge
procediment: es torren 2 llesques de pa, es posa sal i oli o mantega, segons gustos, esposa un tall de pernil i un de formatge, i es posa al microones mig minut per desfer una mica el formatge i estovar el pa, ha d'anar al microones amb aquella tapa de plàstic, perquè no es ressequi. Servir i jala ;)

nota: baix en calories, perquè al no fregir-lo amb oli a la paella, queda menys greixós.


rollets de pernil i formatge:

estris: paella
ingredients: pernil dolç, formatge, ou i pa ratllat
procediment: es bat l'ou, es preparar el pa ratllat en un plat apart, s'agafa un tall de pernil dolç, s'estén i a sobre es col·loca un tall de formatge, s'enrotlla com un sac de dormir, en fem tants com volguem, el suquem a l'ou batut, i l'arrebossem amb el pa, a la paella d'oli calent i treure quan estigui rossadet. Servir i jala ;)

nota: es pot provar amb altres embotits, al gust, però jo només he provat aquest.


amanides-entremès al gust:

ingredients: enciam de qualsevol tipus, escarola, espinacs, tot el verd que volguem, però cru, pebrot verd i vermell, pastanaga, remolatxa, fruita com pinya, plàtan, taronja, magrana, tonyina, sardines, seitons, blat de moro, fruits secs, ceba, olives, formatges i embotits varis, i segur que vosaltres en teniu algun de preferit i que no he dit.
procediment: posar-ho en una plata o vol, remenar-ho tot o fer figuretes, segons creativitat. Servir i jala ;)


torrada gratinada al gust:

estris: grill-microones o forn
ingredients: pa rodó o xapata, i el que si vulgui farcí, diversos embotits, rodanxes de tomàquet enciam i formatge ratllat per gratinar.
procediment: s'agafa una llesca o dues segons la gana, o sobre la xapata per la meitat, es col·loquen els ingredients al damunt i es plovisqueja de formatge ratllat. Es posa al grill o al forn i a esperar que quedi ben torradet. Servir i jala ;)


la flor de fruita (postres):

ingredients: taronja, plàtan i maduixes
procediment: es pela la taronja i el plàtan, i es talla a rodanxes, es col·loca la taronja omplint el plat fen un cercle, es fa el mateix amb el plàtan per sobre la taronja i començant pel centre, i en el centre es col·loquen quatre maduixes. I llavors es posa sucre i/o un raig de moscatell o vi blanc, segons gustos, o amb nata, o sense res, aconsello uns minuts a la nevera, fresquet queda més bo. Els més llaminers hi poden posar xocolata desfeta, o una bola de gelat de vainilla al centre amb les maduixes. També s'hi poden afegir rodanxes de kiwi entre les de plàtan. Servir i jala ;)


Apa, bon profit!! :b

Dibuixant l'esperança

Imatge de Jenedy Paige

Quan els porcs volin,
fantasia i realitat es fusionaran,
donant lloc a les meves esperances,
als meus desitjos,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
tot canviarà volant,
nous horitzons es visualitzaran,
noves fites, nous projectes,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
nosaltres volarem entre ells,
la felicitat s'apoderarà de tot,
el paradís ens obrirà les portes,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
el cel serà rosa,
els porcs seran els nostres deus,
i nosaltres els adorarem,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
canviaran les regles,
n'haurem d'aprendre,
haurem de canviar,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
esperança,
anhels
i èxits,
el impossible, deixarà de ser-ho.

A vegades veig quelcom de color rosa,
volant cel amunt, serà un porc?
Alguna cosa ha canviat?
Segurament ho he imaginat...
...possiblement ho he somiat.

Quan els porcs volin,
el impossible, deixarà de ser-ho.

oing!!! oing!!!

I Meeting Blogger 2008

Us deixo amb la meva participació a I Meeting Blogger 2008 organitzat pel company Robertinhos.

Els viatges de la Déjà Vie

La galàxia seria un bon destí, però quina? Déjà vie seguia buscant, encara no sabem què, però ho seguia fent, i un cop acabats els racons del nostre sistema solar, on no hi havia planeta que no hagués estat fotografiat per la seva càmera d'última generació, necessitava un nou viatge.

Ara mateix reposava en una de les platges verges del seu planeta natal, la Terra. L'últim viatge havia estat esgotador. Un projecte engrescador de les agencies espacials més importants del món. La N.A.S.A (Agència espacial nord-americana) liderava el projecta juntament amb la RSA(Agència espacial rusa) i el IKI (Institut de ciències rus) i amb la col·laboració de la NASDA (Agència espacial japonesa) i la ESA (Agència espacial europea) amb gran participació de la CNES (Agència espacial francesa), la DLR (Agència espacial alemanya) i la BNSC (Agència espacial anglesa) i fortuïtes aportacions de la ISRO (Agència especial india). El major acostament al nostre astre de la vida el Sol, i el producte són els milions de fotos realitzades per Déjà vie durant tot el viatge. Per sort ara a la butaca del costat hi reposava el seu estimat spazzolino blu, Realment necessitava aquelles vacances, encara se sentia encarcarada, d'aquell uniforme espacial tant incòmode.

Els dies passaven i les ganes de viatjar de la nostra heroïna tornaven a crèixer. Un dia llegint el bloc d'en Robertinhos, la Déjà vie, va trobar el que seria el seu destí final, un planeta anomenat Blocesfera. Així que es va posar a treballar, quan de sobte la van trucar de la AEIPC (Agència espacial interplanetària catalana) que havien creat una càpsula espacial que la transportaria a qualsevol lloc de la galàxia en un sol instant.

Així que un cop preparada, va introduir les cordanades del destí, i en un flash si va transportar. Allò no molava, no havia tingut aventures n'hi havia fet fotos, però ja era on havia de ser, va baixar de la càpsula i es va posar a buscar un amagatall que havia de descobrir per complir la misió de la seva vida, ho havia de trobar, era el gran tresor cercat durant anys per la humanitat.

Després d'uns quan dies de cerca, per fi, va trobar el que buscava, el llibre dels llibres, l'únic exemplar escrit, i escrit a mà, el llibre d'anonymous writer, el més gran dels anònims, tant és el que hi hagi escrit en ell, l'important són les històries, viatges i anècdotes viscudes, i la fauna ja sigui animal, humana o extraterrestre coneguda, per arribar a trobar aquell tresor. Què és més tresor l'andròmina física que un dia desapareixerà o l'aventura immemorial de què s'ha gaudit? Seguirà la Déjà vie viatjant?

FI.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

La Venjança del Drac

Jean Claude Marian, cuiner de l'alta societat, necessitava un plat nou e innovador per el concurs anual La cullera d'or. N'era el pentacampió i tothom esperava que ho fos un any més, i no perquè la gent l'apreciés precisament, sinó perquè cada plat que sortia d'aquella entrega de premis, era un èxit assegurat, tots els que l'envoltaven hi sortien guanyant. Econòmicament, socialment i de qualsevol de les maneres que et puguis arribar a imaginar.

Però aquest any s'acostaven les dates del concurs i cap de les proves fetes s'acostava ni de lluny a les fabuloses sorpreses d'edicions anteriors. Així que va demanar al seu pinxe, que anés a buscar algun tipus de carn nova, diferent, no provada mai i que fos exquisida. Com havia fet moltes altres vegades. Així que el pinxe va anar allà on amagava la seva màquina del temps, desconeguda per a tothom i va fer un dels seus viatges. No l'havia construït ell, ni sabia exactament com funcionava, només entrava, viatjava, es trobava en algun món estrany, hi trobava algun animal mig moribund i el portava mort al seu xef, qui explotava el tiberi de mala manera, però cuinant un plat excel·lent.

Aquest cop l'animal era immens, va tardar dies i dies, fins que va poder ficar-lo a la màquina. En arribar, de volta al seu món originari, el xef estava neguitós, emprenyat, en fi... fora de si i amb tot d'amenaces cap al seu pinxe, que li va venir a dir que li faria tallar el cap si la carn no era del millor que havia provat. Però la carn si va ser del millor, encara més, va ser la millor que mai s'havia tastat i aquest cop abundava i molt, així que va fer proves durant diversos dies fins a trobar el plat adequat per el gran dia.

Així, va arribar el dia i va presentar el que seria l'especialitat de la temporada, ja va fanfarronejar abans de començar. Així quan li va tocar el torn, va presentar molt orgullós el seu deliciós: 'Guisat de Drac amb nous a la cervesa i gelatina de sang al pebre, de guarnició'. Les reaccions van ser múltiples, des de ohhh!!, rialles i xiulets. Llavors per verificar que la carn era de drac autèntic, va destapar una plata on hi havia el cap del drac dissecat. Un silenci sepulcral va regir l'esdeveniment, fins que el jurat va donar el seu veredicte. La conclusió va ser unànime, el plat era el millor del dia, un nou premi per a Jean Claude Marian. El públic va esclatar amb forts aplaudiments. Les felicitacions li arribaven per totes les bandes.

De Sobte, el seu ajudant se li va acostar i li va xiuxiuejar, que el vehicle que utilitzava per aconseguir aquelles carns, s'havia espatllat i que no ni podria aconseguir més, així que li va recomanar que no anés dient a la gent que el plat de la següent edició seria encara millor, llavors en Jean Claude Marian es va posar vermell com un tomàquet, i va començar a escridassar al pobre pinxe, quan un moviment inadequat va tocar la plata del cap del drac i aquest va sortir volant, amb tanta mala sort, que va caure clavant les seves esgarrifoses dents, en el cap del magnífic cuiner.

Aquella va ser l'última edició de la cullera d'or, i en record al gran cuiner hi van fer un monument a la plaça principal del poble, el monument conegut per tots, com la Venjança del Drac. I on hi ha el millor restaurant del país, el del petit pinxe que s'anomena 'El drac de la plaça' on s'hi troben les millors degustacions, de carns mai provades.

I jo em pregunto: 'La màquina del temps estarà realment espatllada?'

FI.

Petit moment musical

Tempesta d'aigua salada.

Imatge de Shanti Marie

Cargol de mar, ostra sense perla, vaivé marí,

remolí sense rumb, aigües revoltes, descontrol total,

fons enterbolit, ones espumoses, alçades de vertigen,

roques mullades, platges inundades, mala mar,

remades inútils, timó sense direcció, barca a la deriva,

pèrdues irreparables, desperfectes insalvables, final agònic.



Cants de sirena, somni o realitat? salvació o empresonament?

dolces melodies, atraients i absorbents, res més es pot escoltar,

dansa eterna, enigmàtica hipnosis, paradís o infern?

brutal ressò, cercle sense obertura, fatal destí,

mals auguris, mals presagis, tots els mals,

rampell diví, segueix la llum, sortida impossible.



Respira fons, l'aire alimenta, les orelles reposen,

sacrifici recompensat, ja fora del forat, fragància d'anhels,

a terra la mar escopit, alliberant presoners, maleint la seva sort,

fugen espantats, sense saber on, mai no tornaran a navegar prop del precipici,

la mar encara espera, la venjança no s'ha produït, les ànsies creixen,

nous pescadors s'aventuren, valents de tot cor, la història sempre es repetirà.

Feliç Sant Jordi

Imatge de Qiang-Huang.

Espero que hagueu tingut un bon dia de Sant Jordi.


Avui, us vull comentar una dotzena de coses:

• Avui és el dia de les roses i les lletres.
• Avui és el dia de donar i de rebre.
• Avui és el dia dels enamorats, de l'amistat i de la família.
• Avui és el dia dels petons i les abraçades.
• Avui és el dia dels regals i les autocompres,
• Avui és el dia de les tradicions i el consum compulsiu.
• Avui és el dia de penjar la senyera i de mostrar els seus colors.
• Avui és el dia de les pors i els atreviments.
• Avui és el dia de recordar i ser recordat.
• Avui és el dia de fer i ser feliç.
• Avui és el dia de Sant Jordi.
• Avui és ... el dia!

Després d'aquestes paraules, aquí va una rosa virtual: @>--^----

Forats premiats!

Moltes gràcies al Robertinhos, per atorgar-me aquest premi, sempre fa il·lusió que et premiïn aquelles tasques en què hi poses tot el cor.

Degut a no saber ben bé l'origen d'aquest premi de moment el deixaré desert, així quan esbrini o li doni un significat el podré entregar amb totes les ganes, disculpeu que de moment ho aturi aquí, qüestió de principis espero que s'entengui.

C A R B Ó

Bloc-Post 0: ACCIDENT

Jaqueta de cuir amb un anagrama força curiós brodat a l'esquena. Ros, amb tupè i puret encès, sempre entre els seus llavis carnosos. Caça-recompenses d'afició i amargat de professió. Li encanta viatjar amb motos robades, d'aquelles que calibres la potencia del seu motor per la quantitat de decibels que produeix al accelerar a fons. Aquest és Carbó, Carles Bonet, el que sempre crema. Darrera seu només hi deixa munts i munts de cendra.

Aquella tarda, anava a tota velocitat per l'autopista estatal A-15, a l'alçada de Ventfort, km. 217, variant 5, tot despistat, com sempre. Mig ressacós, mig adormit, fumant un cigarret i pensant en tot menys en la carretera. Ulls lleganyosos, amb ulleres de poc dormir, i pel que fa al seu color, el to és d'un marró intens, quasi semblant al vermell de la sang quan bull.

De sobte, per l'altre carril i en sentit contrari, un camió de gran tonatge, va passar estripant-li les enganxines, i el va desequilibrar, però en Carbó fent les mil i una, i demostrant les seves grans habilitats, tot i les deficiències físiques i mentals en les que es trobava en aquell moment, va poder controlar la moto fins aterrar violentament contra la cuneta, i anar a parar entre uns matolls força espessos i esponjosos, que li van esmorteir la caiguda.

Es va aixecar, es va espolsar, es va posar ben dret, el tio era tot classe, quin estil el malparit, i en veu alta, lentament i ben greu: '2 3 - 4 5 6 1 - 8 9 D F A' va de lletrejar la matrícula, que no va tenir temps de llegir, i seguidament va afegir: 'Aquesta me la pagarà, sigui qui digui, ...desgraciat!'

Va agafar la moto i va seguir el seu camí, en sentit contrari a la direcció del camió, tot i que semblava que clamaria venjança, aquest cop la tranquil·litat amb què s'havia pres aquell incident, no era normal en ell. Res més el va distreure fins que va arribar al bordell més conegut d'aquelles contrades, el Roques calentes. Va aparcar la moto, i es va quedar palplantat mirant en la llunyania, com si escorcollés un per un, els milers de quilometres d'aquella carretera.

...Continuarà!

C A R B Ó

Bloc-Post-Pilot: 100 % C A R B Ó

zaaaaaaaaasss!!!

- Merda la maleta!!! maleït cabró!!! m'ha la robat!!!

- Collons, estaquirot!!!! doncs mou-te, a què esperes? a que es pari i te la torni perquè li dius cabró?

- No!!! Espera!!

- Com?

- Espera... que s'allunyi una mica més... i...ara!!

clic!!! ... BOOOOOOOOOM!!!

- La hòstia... l'has volat pels aires!!!

- I doncs què et pensaves... la maleta és meva, ...i sinó de ningú... ho tindràs present...?

- I tant, ...la puta!!

Llavors es van posar a caminar en silenci. Bé en silenci ells dos, perquè el centre comercial era tot un batibull. Van passar de llarg, deixant enrere el lloc de l'explosió i es van dirigir cap al subterrani a buscar el cotxe. Encara es podien sentir els crits de desesperació les sirenes i el col·lapse de cotxes intentant abandonar el centre.

Un cop dins el cotxe, va encendre un puro, tot esperant que es calmés la situació. Quan el seu company li va preguntar que què hi duia a la maleta per reaccionar així... Després d'una llarga i sonora riallada, Carles Bonet, alies el 'Carbó', va apartar-se el puro de la boca, li va clavar una mirada d'aquelles que glacen, que et deixen immòbil i cagat de por... i li va aconsellar al seu copilot, que no ho tornés a preguntar mai més si s'estimava la vida.

Mai es pregunta el contingut d'una maleta... al 'Carbó'.

...Continuarà!

Dansa a la pluja

Imatge de Gerald Schwartz

Dansa a la pluja

...una música comença a sentir-se, de seguida una veu canta...


Al Déu de la pluja clamo compassió,
que desfermi tempestes sobre els nostres caps,
inundant les nostres terres d'aigua benefactora,
no volem aigües torrencials plenes de desgràcies,
sinó aigües sanadores, per nosaltres,
pels nostres animals i les nostres plantes.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
que el sacrifici que ens exigeixi, sigui just,
sigui possible i no exempt d'esforç,
que no ens falti aigua per tirar endavant la nostra vida,
i que tampoc ens ofegui causant-nos la mort,
que plogui en la mesura del necessari.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
amb aquesta dansa i la seva cançó,
amb aquests desitjos i anhels,
per mi, per nosaltres, per elles i per ells,
per els que corren, els que neden i els que volen,
per els que arrelen i els que no ho fan.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
Ara i sempre, per la pluja,
i al Déu que correspongui,
n'hi hagi un o n'hi hagi molts,
per la bondat, l'amor i la pau en el món,
per tot el que és just i necessari.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Tot això, al Dèu ho clamo!!


... de sobte para la música, una gran silenci i de seguida una rara foscor s'apodera de l'indret, i poc a poc, s'escolta el degoteig d'una fina pluja...

Ara vola lliure

Imatge de Michele Beaulieu dba Naquaiya

Jo tenia una bonica papallona, tancada en un pot, amb foradets per respirar. Un pot, segurament, massa petit per ella. M'agradava observar-la tot sovint. Avui l'he deixat anar, he obert la tapa. Ara vola lliure. Ha sortit de seguida i sense mirar enrere. Feia dies que no volava bé, que estava com ofegada. Ara els seus colors podran tornar a brillar sota els raigs del sol. La primavera li retornarà la vida. Ja no toparà més contra aquell vidre transparent que li barrava el pas. Ara vola lliure. Les seves ales bellugaran sense por, transportant-la per tot el món. Jo ,en canvi, només li donava la calidesa de la meva habitació. He fet el correcte, el millor per ella, però ara la trobo a faltar. Jo només esperava un adéu, en memòria dels temps passats. Però suposo que no hi ha res agrair, quan t'han tingut tant de temps atrapada. Ara vola lliure. La meva papallona. La meva fantasia. Ara vola lliure.

6 mesos

Avui fa 6 mesos i porto més d'una cinquantena de post, i encara sóc per aquí, qui ho diria? De vegades em pregunto, si val la pena seguir escrivint?

Bé, no em feu cas, que avui és un dia de celebració, i no patiu, suposo que seguiré donant la tabarra per aquí.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

El Somni / Atrapats en el paradís.

"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."

Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.

Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.

El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.

De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!

'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.

FI

La fi d'un projecte

Verd pistatxo és.

Bé... no tot.

Només una part.

El primer que es veu.



Per fi és meu.

És petit i estar buit.

En omplir-lo estic.

Per acomodar-m'hi bé.



És per dormir.

És per menjar.

És per no fer res.

És per viure.



Les quatre.

Tardor, hivern.

Primavera i estiu.

Són les seves estacions.



La seva vida, es lliga a la meva.

I la meva a la seva.

Junts riurem.

Junts plorarem.



Ell m'acollirà.

Jo el cuidaré.

Ell s'embrutarà.

Jo el netejaré.



Aviat hi aniré.

I la porta m'obrirà.

Segur hi estaré.

Quan la porta tancarà.



La fi d'un projecte.

Però no tot acaba aquí.

Una nova vida m'espera.

I nous reptes es preparen.

Fuga a Argentina

Aquí teniu un relat fictici, que ara feia temps que no escrivia, i de moment n'ha sortit un de petitonet.

Fuga a Argentina.

Un. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Cinc germans va contar el menut. Quatre princeses i un soldadet. 'Però mama no potser que estiguessin tots dins teu', va dir el petit destronat de la casa. I no destronat un cop, no, fins a cinc vegades, i tot alhora. 'Segur que n'han agafat algun d'una altra senyora', els va fer riure a tots, metge inclòs.

Era una verdadera incògnita el comportament que tindria Marco, en front de tal invasió. Això podria ser la guerra. Els pares estaven realment preocupats. I la preocupació, no concernia només a la futura reacció del seu primer fill, sinó també a la manutenció d'un regiment, passar d'un vailet a sis, tot un equip de futbol sala amb un reserva i tot, la Marga estava desesperada, i en Pedro tot i mirar de posar serenitat, també se'l veia neguitós.

Els comptes no sortien de cap manera. Ni ajuts, ni subvencions, ni amics, ni osties..., no hi havia manera de fer-ho quadrar allò. Així que després de rumiar-ho molt detingudament van decidir tornar a Argentina. La seva Argentina materna. D'allà procedien la Margarita i en Pedro, tot i que es van conèixer i enamorar a Catalunya, ara havien d'abandonar el seu somni comú, almenys per un temps indefinit. Allà tindrien les seves famílies que almenys eren de ciutats properes. I els podrien ajudar tant econòmicament com físicament, perquè els esperava un temps d'esgotament total.

En Marco, sorprenentment, es va fer càrrec de la situació ben aviat, i lluny de fer la guitza a les seves germanes i al seu germà, per pura gelosia, es va comportar de manera increïble, com si vos un germà gran, tot i tenir cinc anyets recent fets. A més estava encantat de poder anar sovint a casa del dos avis, tant els de la mare que vivien a Quilmes, com els del pare que vivien a l'Avellaneda, dues poblacions molt properes a la gran Buenos Aires, on vivien i treballaven els pares.

Així que el temps, va semblar, donar la raó a la dura decisió de la Marga i el Pedro de tornar a Argentina. Una Argentina que van abandonar, per mirar de viure una oportunitat en un lloc nou. Mentre que la vida els retornava a la seva terra materna, per poder ajudar-los en la tasca de la paternitat i maternitat nombrosa. Tot i que en el pensament de la parella seguia havent-hi una Catalunya, que havia arrelat fort en els seus cors.

De manera que la família Cruz Ortega, va acceptar aquesta nova etapa, sense renunciar a un altre futur gir de la seva vida, marcat per el segell del destí, si més no, així ho creien ells. Qui sap si la fuga a Argentina, es convertirà de nou, en una fuga d'Argentina, el temps dirà...

FI

Va nois i noies, que algú m'expliqui què s'hi trobaran a Argentina?, segur que alguns de vosaltres hi heu estat, explique-me'n cosetes, que tant parlar d'Argentina sense haver-hi anat, m'ha entrat la curiositat.

Mirades

Muralles impenetrables

Baliga balaga

Il·lustració de Mark Adams

A la vora del foc, els teus ulls reflecteixen les espurnes que en salten. Ataronjats i brillants semblen tenir vida pròpia, el moviment de les flames en el seu interior, mostra la teva inesgotable energia. Baliga balaga com ets, no pares quiet... amunt i avall, avall i amunt, corres i saltes, saltes i corres. Les cames no descanses ni un moment. Desbordes alegria, cua cap aquí i cua cap allà, jo reposo a la vora del foc, observant-te i esperant que acabis de jugar. Els temps passa, sense parar, així com tu que tampoc pares... Finalment t'acostes, recolzes el cul a terra i sembles reposar, però tens alçades les de davant, com si estiguessis preparat per fugir corrents. Minuts després, la teva llengua ja no esbufega i recupera la mida normal. Ets al meu costat, ets un animal... però amigable com un gos.

Somiant despert

Ara que sembla que em serà més difícil escapar-me a viatjar per les vacances, és quan més ganes en tinc ;)

Viatger

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap on?
París, Londres o Japó...
Las Vegas, Canadà o Rússia...
La Patagònia, Austràlia o al Sàhara...
Fred o calor, tant és...
Mallorca, Cuba o les Filipines...
Mèxic, Argentina o les Maldives...
Egipte, Senegal o les Amazones...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap com?
Creuer, avió o carretera...
A peu, en bicicleta o a motor...
A cavall, amb trineu o en canoa...
Per aire, terra o mar...
Escapar volant...
Fugir corrents...
O deixar el far nadant...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap perquè?
Per relaxar-se...
Per fer excursions...
Per descobrir...
Per veure...
Per sentir,
amb les orelles o el cor...
Per viure...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

TRENCACLOSQUES

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Arbre mil•lenari

“L’aigua era freda, una punxada molt intensa a l’esquena, em va fer sortir corrents del riu, em vaig asseure a la vora tot espantada, amb la respiració accelerada i nua com anava.” - Explicava la Yuki.

Un nom, una llegenda.

Una nena nascuda en una casa d’uns ramaders en altes muntanyes Japoneses, amb els seus pares morts, congelats, i els primers anys de la seva vida sobreviscuts miraculosament sola, en la cabanya abandonada. Quan la nena comença a aparèixer pel poble, la comencen anomenar Yuki. En Honor o en Temor a Yuki-Onna, la Dona de la neu, segons les llegendes, es diu que durant els hiverns nevats es passeja per poblacions i rius de forma fantasmagòrica espantant els seus habitants, i qui se la creua de massa a prop, és congelat amb el seu alè.

Així que Yuki, acaba sent recollida, als quatre anyets, per un llenyataire vidu i solitari, que no suportava que la població maltractés aquella pobre noia que havia tingut la desgràcia d’arrossegar a la mort els seus pares, amb el seu fatídic naixement. Així que se la va emportar al seu refugi, i la noieta ho va acceptar gratament.

El tatuatge.

Takahashi Itsuki, el llenyataire, escoltava atent la història de la que ja considerava la seva filleta. La va tranquil•litzar i la va abraçar durant un munt d’estona, fins que aquesta es va quedar dormida entre els forts braços del seu pare.

L’endemà, el llenyataire va explicar a Yuki, que el tatuatge que portava a l’esquena li era molt familiar, que se semblava molt a una pintura que li va ensenyar el seu avi, d’un relat d’avantpassats, històries de família. Històries en què s’explicaven que un membre de la família Takahashi, un tal Daiki es va convertir en l’arbre que portava precisament ella tatuat, que es tractava d’un arbre mil•lenari i que tenia el poder de connectar eternament, qui fos convertit amb un altre ésser estimat.

Itsuki: “Filla has estat marcada pel destí, no et preocupis quan arribi el moment ho sabràs”

Una tarda de tardor.

Després d’uns quants anys esperant algun esdeveniment, ara notava que el tatuatge formava part d’ella mateixa, i ja no pensava en aquella història que tant l’havia angoixat, i durant tant de temps. Ara vivia a la cabanya, en família i en harmonia amb un poble que ja no la lligava a la temible Yuki-Onna.

Aquella tarda, com moltes altres havia anat al riu a rentar la roba. Però aquest cop un calfred li va recórrer l’esquena mentre estava fregant la camisa del seu pare. Sense donar-li més importància i atribuint el fet a la proximitat del fred de l’hivern, va acabar la feina i es va dirigir cap a casa per preparar el sopar, ja que se li havia fet tard, admirant el paisatge rogenc, típic de la tardor.

Quan estava arribant, es va adonar que el llenyataire estava estirat a terra. Va córrer fins on era ell, encara amb la destral a la mà, i es va agenollar al seu costat, el va tocar i era completament fred, no respirava, li va buscar el pols, però ja era mort. Es va posar a plorar, desesperadament, de sobte va caure una fulla vermellosa en mig del pit, del cos inert. Aquella imatge, va fer que li saltés una llàgrima que li va caure on era la fulla.

En aquell instant uns tremolors van sacsejar bruscament el terra, i ella es va aixecar espantada i retrocedint, va veure que unes arrels sorgien del no res i embolcallaven el cos. Minuts més tard, allà ja no quedava rastre humà, només un enorme arbre, com el que duia tatuat, idèntic.

Va girar el seu cap per observar-se l’esquena... el tatuatge havia desaparegut.

Aquella nit Yuki es va quedar adormida recolzada en l’arbre mil•lenari. Ara sabia que estaria sempre al costat d’Itsuki el llenyataire.

FI.