- sense títol -

La Iruna m'ha cedit el títol del seu bloc per posar-lo en aquest poema. Per tant la cosa queda així:

Batecs del temps

El cor batega,
la ment em bull,
les preguntes m’assetgen,
no tenen resposta
i em provoquen insomni.

Insomni maleït,
que no em deixa dormir,
que em fatiga,
que no em deixa pensar
i em provoca més preguntes.

Teu és el cor que batega,
teva és la meva ment,
teus són els seus pensaments,
teves són les respostes,
respostes captives del temps.

Un temps que no cura,
perquè no passa,
perquè tot segueix igual,
temps plens de silencis,
silencis que omplen els meus neguits.

Neguits volubles,
que desitgen desaparèixer,
tenen ganes de tornar a dormir,
de retornar-me el batec del meu cor
i normalitzar-ne les seves pulsacions.

…una sola paraula teva, em salvaria del neguit constant…

Sola

El cos nu. La pell seca. Els cabells llargs. El sofà de pell. Mitja claror. Espelmes cremant. Una llàgrima neix. Jo no hi sóc. Ulls clars. Mel als llavis. Maduixes a la taula. Cava a la copa i música celestial. Al mirall veus un àngel, ...sí ...ets tu. Jo no hi sóc. Arracades daurades i anell de robí. Llençols de seda blanca i coixins vermells. Picardies negres a la cadira i foc a la ment. La finestra oberta i l’aire juga amb les cortines. Jo no hi sóc. La llàgrima s’escola galta avall. Entra una brisa fresca. T’agafa fred. La pell de gallina. T’incorpores. Jo no hi sóc. La llàgrima deixa el coll per enfilar-se al pit. La mirada perduda i la ment en blanc. Tanques els ulls. La son et crida. I els somnis t’esperen. La mitjanit és a la cantonada. La llàgrima reposa uns instants en el teu mugró, per saltar cap a la panxeta llisa i suau. Jo no hi sóc. Et deixes caure. El matalàs és tou, esmorteeix la teva caiguda. Just en el moment en què la llàgrima es perd entre les teves cames. Una escalfor recorre el teu cos sencer. La llàgrima ha arribat al seu final ...i jo no hi sóc. Tapa’t que no et refredis. Dorm tranquil•la. No ploris. Tornaré.

Reeditat per afegir aquesta cançó, seguint els consells de Sense nom, que creu que el relat guanya si el llegeixes escoltant música.

Final per el relat RC: Pintures rupestres by Iruna.

Primer de tot, vull deixar clar, que el teu relat sense final, Iruna, és genial. Però ja que proposes un joc, i jo sóc bastant juganer, m'he anima't a participar.

Relat Original

- Marta, tinc por.
- Calla burro!! Mira que ets ploramiques eh!? Jo ja t'he avisat... no haver-me acompanyat sinó...
- Marta....
- Què?!
- Em pots agafar?
- Buf! Quina murga... val, vine aquí... però calla ja!
- Ai!!
- I ara què passa?
- Alguna cosa m'ha tocat el braç!!!!
- Però si sóc jo poca-solta!!
- Ostres, quin espant! No m'ho tornis a fer això, ja saps que la foscor no m'agrada gens.
- Marc... però si porto una llanterna...
- És igual, però no hi veig bé... fa molt poca llum.
- És que aquesta és la gràcia, que hi hagi misteri... però tu ho estàs espatllant tot.
- Marta...
- Què vols....
- Què és allò?
- El què?
- Allò d'allà...
- No ho sé... a veure...
- I aquest soroll?
- Quin soroll?
- No em diguis que no l'has... Ai!!! Un altre cop...
- Jo no sento res... i allò d'allà semblen unes figures... acostem-nos-hi.
- Això!!! I una merda, jo me'n vull anar...
- No siguis esgarria truites!
- Marta... tinc por, sento una olor estranya.
- Em sembla que t'estàs suggestionant massa. Sí, mira... ostres, són pintures a la paret... com aquelles dels cavernícoles!
- Cavernícoles... aquí?
- Ha,ha,ha... caram, com ressona aquesta cova no?
- Marta.... això no m'agrada.
- Buf! I cap aquí fa més fred... ens devem acostar a una sala més gran, es nota com.... corrent d'aire? Devia ser això el soroll que has sentit. Les pintures segueixen per aquí... anem!
- Ostres Marta, si us plau!!! Jo no vull seguir... això em fa mala espina.
- Doncs torna, jo segueixo endavant.
- Com vols que torni sol? Que t'has begut l'enteniment?
- Ai no, que ets un cagat... me n'oblidava.
- No creus que t'estàs passant ja?
- Mira, ja n'estic farta...
- I a on vas ara? Ei, espera'm!! No em deixis sol... Marta?
-
- Marta!!!
-
- Merda, on ets? Joder... que no veig res, quin fred..
-
- Va... Marta... ho sento, et prometo que no em tornaré a queixar... però torna!
-
- Marta, ja no fa gràcia eh!?... Ai!!... ets ... tu?
-
- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!

Autora: Iruna.

La meva proposta de final. Va per tu!!! ;P

- Y PORQUE NO TE CALLAS !!! (toc d'humor contemporani, el podeu substituir per qualsevol frase més enginyosa i més adient jeje)
- Joder!!!! Marta quin espant!!! vols deixar de jugar!!!
- Caganer!
- Quin ensurt m'has donat noia. Què feies?
- He anat a buscar l'altra llanterna per tu, sòmines!!
- Gràcies! Tu sempre tant delicada. Bufona!!
- Marc... et vols quedar sol?
- No, no ...no...
- Doncs deixar de burxar...
- Perdona...
- Estar bé, ...va encén-la i anem.
- Però es pot saber on anem exactament.
- Tu calla i segueix-me...
- Aquestes pintures no tenen fi.
- El que no té fi és la meva paciència aaaiiixxx!!!
- D'acord ja callo...
- Ja era hora!!!
- Bufff!
- Mmm!
-
-
-
-
- Marta!?
- Queeeè?
- Res.
- Millor.
- Burra!
- Poruc!
-
-
-
-
- Marta... Martaaa!!!!

Havia pensat deixar-ho aquí, però segur que em mataríeu, per deixar-vos amb l'intriga un altre cop, i per poc original, així que li posaré el final.

- Joder!!!! Que pesat!!!!
- Què és aquest soroll, Marta?
- La meva escopeta...
- Què?
- El que has sentit...
- Ostia, Marta!! Què fas amb això?
- Endevina-ho....
- Nooooo.....
-
- Aaaahhhhh!!!
- Crac!! Plic!!! Buuummmm!!!
- Aaaahhhhhggg!!! ...uuhhgg!! uuhhgg!! cloc!!
- Marc ...Maaaarc?
-
-
-
- Joder, Marc!! Ets un artista!! Això si que és una pintura!!
-
- Ha quedat perfecte, el millor final per la pintura d'una cacera. Sang i més sang... Marc ets un geni !!!
-
- Llàstima que ja no puguis veure la teva obra mestra, Marc. De fet la fama, bé després de la mort, ...i la teva serà immensa!!!
-
-
FI

Potser una mica macabra, però inesperat i divertit no? ;P

Silencis.

...SILENCI pau SILENCI foscor SILENCI tranquil•litat SILENCI incòmode SILENCI serenitat SILENCI terror SILENCI conformitat SILENCI por SILENCI meditació SILENCI mort SILENCI pensament SILENCI fi SILENCI mirades SILENCI pausa SILENCI intriga SILENCI dubte SILENCI somnis SILENCI mentida SILENCI esperat SILENCI forçat SILENCI desitjat SILENCI trencat SILENCI confiança SILENCI nit SILENCI tendresa SILENCI rebuig SILENCI llàgrima SILENCI malestar SILENCI gratitud SILENCI desconfiança SILENCI espelma SILENCI solitud SILENCI blancor SILENCI negror SILENCI descansar SILENCI repressió SILENCI respecte SILENCI avorriment SILENCI harmonia SILENCI captivitat SILENCI llibertat SILENCI claustrofòbia SILENCI desert SILENCI mar SILENCI angoixa SILENCI relaxació SILENCI cansament SILENCI complicitat SILENCI ... SILENCI ...i més SILENCI.

Relats conjunts

Pintures rupestres

Feia dies que havien començat l’excursió, tot i saber que anaven en la bona direcció, els aparells electrònics i els plànols així ho indicaven, els semblava que s’havien perdut. El camí de Santiago en aquestes èpoques de l’any està plegat de gent per tot arreu. Però ja feia un dia i mig que no veien a ningú.

Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.

- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.

La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.

Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.

Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.

L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.

Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.

L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?

... o un escrit de relats conjunts? ;P

Fi